lunes, 23 de marzo de 2009

Postmodernisme

Si ens fixem en “La formació de la classe obrera” de Thompson i ho comparem amb el text de Joyce veurem les diferències en el concepte de classe social.
Per Thompson es tracta d’una consciència derivada d’una experiència compartida per un grup, el qual es veu en contraposició als interessos d’altres grups. Aquesta experiència està determinada en una societat estructurada per les relacions de producció (sense caure en l’error de pensar en un sol sistema econòmic), i els interessos antagònics porten a la lluita de classes que és el que els hi dona aquesta consciència, per tant, és un procés que es va construint (històric). La consciència que se’n deriva, per Thompson, és de caràcter cultural (com per exemple un sistema de valors).
Anem a veure com Joyce, des de la vessant postmodernista, se’n diferencia. Per començar, el concepte de classe no és un objecte existent sinó un dels components del projecte modern, és una construcció discursiva. El fet de que Joyce no cregui en una societat estructurada, tal com explico a la segona part del comentari, ja fa que els seus arguments difereixin. Una de les diferències principals és que Joyce no creu en la consciència de classe, es tracta d’identitat, i no deixa de ser-ne una de les moltes que tenim. Aquesta identitat, no es crea a través d’un referent social extern determinat com el de Thompson, sinó que prové de la lluita per el poder. Aquí veiem la idea clau que es va repetint en el postmodernisme, la importància del llenguatge (sobretot polític i com a constructor de significats) per veure “com els significats han estat produïts per les relacions de poder”. És a dir, doncs, que si que podem parlar d’un llenguatge de classe, fet que Thompson no veiem pas que negui que existeix. La meva opinió és que Joyce intenta desplaçar l’hegemonia que el concepte de classe ha tingut en el paradigma de la història social i econòmica, per posar l’accent en què només és una de les múltiples formes d’entendre la realitat, no és que desmenteixi les classes socials. El que fa Joyce és dir-nos que l’individu està condicionat per el llenguatge, i aquest és el que el denomina a dins d’un grup, no pas el fet de reaccionar per una determinació significativa que seria el referent extern. Ara bé, entre Joyce i Thompson hi ha certa semblança en el sentit de pensar històricament sistemes de diferència, en el cas del primer, però, no és només des de la perspectiva de classe sinó que “moltes identitats es pressionen i reaccionen entre sí”, i d’això en surt un llenguatge.



Tot seguit, anem a veure què és la “societat” per Joyce, i en què es diferencia de la història econòmica i social.
Per Joyce la societat no existeix tal i com l’entenia el paradigma de la història social i econòmica. Per ell, la societat només existeix en la mesura que és una construcció discursiva amb la qual la gent d’un determinat moment històric intenta entendre la seva realitat. Per tant, estem davant de la importància que té el llenguatge com a “constructor del món” per els postmodernistes. Per això en el primer fragment ens diu “no anomenant innocentment el món, sinó creant-lo a la seva pròpia imatge política i intel·lectual”. Per tant, aquesta visió simplement és una de les múltiples formes d’entendre la realitat, una apropiació conceptual. Així doncs, si ens fixem per exemple en Hobsbawm veiem que el concepte de societat (entesa com a unitats específiques de persones que vivien juntes) es combinava amb el d’economia. El que interessava era veure l’evolució d’aquesta, l’estructura i els canvis de la societat i molt especialment la relació entre les classes i els grups socials. Hobsbawm ens diu que “la base analítica de tota investigació històrica de l’evolució de les societats humanes té que ser el procés de producció social”. Per tant, una de les grans diferències amb Joyce és que hi ha una causalitat social: l’estructura social i les seves transformacions ens expliquen l’evolució històrica de la societat. Les activitats humanes estan condicionades per aquestes estructures. En canvi, i això demostra els canvis aportats per els postmodernistes en la investigació, per Joyce els individus estan condicionats per el llenguatge (que marca el control del poder), i no pas per referents socials externs com poden ser aquestes estructures, ja que això és “un producte discursiu de la història”. El contraatac dels historiadors socials com Hobsbawm és que el passat ens dona restes de diferents menes, i entre elles n’hi ha que no depenen d’una interpretació. La seva defensa principal és la supremacia de les proves que permeten fets verificables. En certa forma, ens pot fer pensar que és una defensa positivista de les dades que ens deixa el passat, però val la pena dir que de tot plegat s’acaben proposant diversos models de societat, els conceptes dels quals sempre s’emmarquen dins un paradigma.

jueves, 5 de marzo de 2009

Marxismes

L’evolució de la perspectiva marxista queda palesa amb els fragments dels textos que ens toca comentar. Aquests formen part del debat recent sobre el moviment cartista del XIX anglès, que a priori tenia la reivindicació principal en la Carta del Poble, és a dir el sufragi universal masculí. Però tal com veurem és molt més que això. El que es tracta de veure, doncs, és com ha evolucionat la visió del cartisme des de la perspectiva marxista per fixar-nos en els seus problemes d’interpretació. Ja es bo de dir aquí, que el fet de mirar-se aquesta qüestió des de una única perspectiva, la marxista, comporta dificultats per culpa de idees prefixades.
Què és el cartisme? El text de Thompson ens alerta del perill de veure el moviment cartista només com un moviment polític que reclamava el vot, ja que l’assumpció d’ aquest suposava una nova forma d’estendre el “control social de la població obrera sobre les seves condicions de vida i de treball”. És a dir, que hi ha una percepció de l’ explotació econòmica. Aquesta cita ens serveix per veure una defensa de classe del segle XIX davant les crítiques que aquesta està rebent de historiadors com Stedman Jones, i contra-crtítiques com les de Neville Kirk, que protagonitzen una lluita dialèctica recentment. Però hem de diferenciar-los en el fet que Kirk es declaradament marxista, i creu que les relacions de producció (economia) és el que marca realment al cartisme; mentre que Stedman Jones és revisionista del marxisme de classe (influenciat per l’escola postmoderna), i creu que el cartisme es mou dins el llenguatge polític de la època, no parla d’un moviment social. Però el seu plantejament no sempre ha estat així, tal com veurem a continuació.
El text de John Foster (1975) relaciona els diversos nivells econòmics durant el XIX amb etapes de la consciència de classe. A les crisis dels anys 30’s i 40’s els hi afegeix aquets nivells de consciència. Però com a conseqüència dels canvis en el capitalisme britànic sorgeix l’aristocràcia obrera (terme que avui dia no s’accepta) i això provoca la fi del cartisme. La meva opinió és que Foster parteix de la teoria marxista prefixada en què unes experiències d’explotació (serien aquests anys de crisi) són experimentades i llavors es fan les construccions de interessos antagònics, lluita de classes i finalment la consciència de classe. Però aquesta encara esta en una fase immadura i per això considera que el cartisme entra en crisi. Stedman Jones, en una evolució intel·lectual que s’ ha de destacar, al 1975 ens parla en termes de classe i en factors econòmics de la “inevitabilitat del capitalisme”, i en canvi al 1982 ja ens diu que “la història del cartisme no es pot escriure correctament en termes de queixes socials i econòmiques” i ataca a consciència de classe immadura de Foster, ja que per ell és degut al caràcter moderat de l’Estat (mitjans dècada dels 40) el que provoca l’entrada en crisi del cartisme. Aquesta és la “deriva postmodernista” de Stedman Jones sobre la importància del llenguatge polític. Val la pena recordar que estem en uns anys en què el marxisme és desprestigiat, són els anys 80 en què hi ha moltes més perspectives teòriques si ho comparem amb els anys 60.
A tot això, què ens en diu Kirk? A grans trets, en contra de Stedman Jones considera que és un moviment de idees no sols polítiques sinó econòmiques de la opressió i el conflicte de classe (antagonismes econòmics). En tot cas, no nega el doble mecanisme: l’acció política per el dret a vot més l’explotació econòmica de classe. Per a fer això es centra molt en els discursos dels líders cartistes, fet que és aprofitat per Stedman Jones per recalcar el llenguatge com a únic vincle per entendre el cartisme. És interessant destacar que al text del 1994 Kirk ja fa servir el concepte de “llenguatge polític” i sobretot com la crisi del cartisme ve del fracàs en la batalla dialèctica per vèncer els liberals del lliure comerç. Aquí crec que Kirk vol imposar la visió marxista al problema, ja que també podríem pensar que el cartisme desenvolupes una teoria de l’explotació però no marxista.
Tot plegat, des del fet històric concret del cartisme, ens serveix per intentar fer una descripció de l’evolució marxista. Si ens mirem la teoria marxista de com les relacions de producció afecten a les representacions que ens fem del món, veiem com amb els textos que estem comentant hi ha una visió doble. Aquesta la podem simplificar en la de Stedman Jones en què aquestes representacions són el llenguatge polític dels cartises; i la visió de Kirk en què això demostra que tot ve de l’explotació econòmica. Però si ens centrem en aquest últim veiem que hi ha una evolució del marxisme “massa” rígid de les estructures i superestructures (i de la determinació de classe), ja que per Kirk actualment s’ha de analitzar també el llenguatge i tot dins un propi context històric, i no amb nocions predeterminades de classe (com fa Foster) De totes formes, el mateix Thompson ens apuntava que la lluita de classes és dinàmica i que no deriva d’una sola estructura econòmica, i ens reflexa una de les evolucions del marxisme cap al tema cultural.Per acabar, la meva opinió és que aquests problemes historiogràfics actuals ens demostren la necessitat d’un treball més enllà de una sola perspectiva marxista, materialista, i de la lluita de classes. L’explicació única del món, tal com ens advertien historiadors com Bloch, pot ser un perill.

miércoles, 25 de febrero de 2009

LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA

1. Si la divisia de Leopold Von Ranke era explicar la història tal i com havia succeït, les polèmiques historiogràfiques del segle XX han fet replantejar la mateixa definició d’història -o, més exactament, d’historiografia, entenent amb aquest mot l’estudi del passat, o sigui, de la història. Suposem la definició següent
Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat
Relaciona aquesta afirmació amb les polèmiques historiogràfiques citades, i, especialment, respon als interrogant següents:
- per què aquesta afirmació parla d’ “hipòtesis”?
- per què parla d’hipòtesis “operatives”
- quin contingut té el mot “explicar”
- si ens mirem la darrera expressió (per explicar “el passat”) quines perpectives historiogràfiques inclou aquesta definició i quina polèmica recent exclou?

2. “Veracitat” i “funció social” de l’historiador/a
Participant en algunes de les polèmiques recents, Roger Chartier ha escrit que
si la paraula veritat és massa grandiloqüent, se’n pot acceptar una altra, però aquesta dimensió, que és la que defineix la cientificitat de la història, és absolutament necessària
Aleshores, si la recerca de la “veritat” és “absolutament necessària”, pot fer-se compatible aquesta recerca amb allò que tradicionalment s’ha anomenat la “funció social” de l’historiador? Reflexiona sobre aquesta qüestió a partir de les següens cites (s’omet l’autor per no prejutjar l’opinió):
Yo creo que no hay mirada imparcial (…) siempre hay una toma de partido. La trampa de la historia académica que se quiere neutra es que lo niega y lo oculta. Yo creo lícito que todo el mundo defienda su visión histórica. Lo único que pido es que se explicite. Ya hace muchos años que aprendí la diferencia entre la imparcialidad y la objetividad. La imparcialidad no sólo es imposible, sino que ni siquiera es deseable. La objetividad es algo distinto. Hay que decir la verdad, otra cosa es que te importe o no te importe esa verdad.
(…) la objetividad histórica (…) de ninguna manera exige el agnosticismo previo ni el escepticismo político o ideológico del historiador (…) Lo importante es que su punto de vista sea el del propio país
(…) s’hauria de reclamar (…) l’autonomia de l’historiador en relació amb la política


La historiografia actual es troba en una situació d’impàs: a la crisi dels grans paradigmes més influents als anys 60 podem dir que no n’hi ha hagut cap que els hagi succeït més enllà de canvis en els models. Per això és normal aquest tipus de reflexions.

El naixement d’una “veritable” ciència històrica al segle XIX, que aquí el podem simbolitzar amb Leopold Von Ranke, ja ens queda lluny en vistes a les polèmiques recents. “Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat” és la definició que ens serveix per observar la superació de la vella escola historicista basada en les ciències naturals que a través de la prova empírica pretenia obtenir lleis universals. Aquesta escola funcionava amb el mètode inductiu en què a partir de fets concrets s’arribava a la teoria, la inducció que portava a principis científics (mètode empíric-inductiu) Però això es supera a partir del moment en què es considera que un fet històric només és una interpretació a la llum d’ una teoria. Va molt lligat al fet que a mitjans segle XX es canvia el concepte de mètode en el camp general de la ciència sota el lideratge de Karl Popper: conjunt de operacions lògico-epistemològiques que permeten validar o justificar les teories científiques. Per això la definició parla de hipòtesis, ja que és a través del mètode hipotètic-deductiu per el qual des d’una teoria prèvia arribem a la interpretació del fet concret. Aquesta teoria no la podem desenganxar del paradigma historiogràfic del moment determinat. El fet de parlar de hipòtesis operatives és perquè a través de conceptes elaborats els historiadors formulen hipòtesis, i aquestes al seu torn han de ser contrastades o falsejades constantment per tal de veure si encara són operatives. Res més enllà del mètode deductiu de falsació de Popper. Per aquest, la història no pot establir lleis universals i per tant no és una ciència. Però la pròpia ciència estava canviant, entre d’altres de la mà de Kuhn, amb elevats graus d’ incertesa que limitaven la seva teoria. Això ens servirà per entendre el contingut del mot “explicar”: Bloch va ser un dels primers en buscar una sortida a la dicotomia ciència/història, admeten que no es poden fer lleis immutables però si que un coneixement pot pretendre ésser científic, i “explicar” té el contingut de interpretar els fenòmens humans, ja que per Bloch la història és la ciència del passat humà. Si ens mirem la darrera expressió “explicar el passat”, doncs, en la meva opinió inclou totes les perspectives historiogràfiques que intenten superar l’ historicisme del XIX, que d’ una manera reduccionista podem definir com la història econòmica i social. Aquesta, tal com hem vist a Tendències Historiogràfiques I, inclou els Annales (almenys fins la tercera generació amb l’esmicolament de la història), els marxismes (estructuralistes o no) francès i britànic, entre d’ altres variants. En tot cas, més enllà de diferències d’“estructura”,el uneix el fet de creure en un coneixement objectiu per tal de interpretar el passat. Per tant, la definició que hem estat analitzant exclou la polèmica a partir dels anys 70 de la postmodernitat i el gir lingüístic que qüestionen el coneixement objectiu: no existeix realitat objectiva més enllà de les representacions que nosaltres creem, no és “tal com va passar”. Considero que és una idea encara confusa, però en tot cas és un xoc frontal amb els que creuen que cerquen la veritat.

Això ens serveix per entrar en la reflexió sobre la “veracitat” i “funció social” de l’ historiador/a. En el post modernisme, si els historiadors no podem arribar a la “veritat” (realitat) no ens diferenciarem dels novel·listes, per tant és incompatible amb la tradicional funció social de l’historiador, amb les seves responsabilitats socials, i que a través d’un mètode crític com el de Bloch podia explicar d’”allà on venim”. És un tema complex, però considero que el passat ens deixa unes traces que ens ajuden a anar més enllà de les “abstraccions” que ens proposen els post modernistes. Respecte a la primera cita, hi estic d’ acord en el sentit que un historiador ha de ser honest, i si ens fixem en les seves tesis hi veurem un posicionament que serà difícil de negar. Amb el que no estic d’acord és amb la categorització tan fixa de “dir la veritat”, en tot cas es tracta d’aplicar els coneixements històrics adquirits per comprendre el passat, essent conscient del paradigma científic en el que estàs immers. El perill rau en el fet de voler entendre el passat a partir d’una sola perspectiva historiogràfica. Seguidament,la segona cita em sembla un greu error: és precisament quan trobem fets de la mateixa categoria en altres països (o territoris) quan amb el mètode comparatiu podem arribar a comprendre millor el passat. Serà el que ens permetrà tenir una base crítica per fer deduccions. Finalment, la tercera cita planteja l’autonomia de l’historiador respecte del poder del moment, ja que és la comunitat de historiadors la que ha de decidir cap a on vol portar la investigació. Els historiadors no podem ser uns “arribistes” dels poder. Crec, per acabar, que la funció de l’historiador, si no volem que la història acabi com un gènere literari més, és divulgar com les persones del passat han anat construint la realitat, i aquesta no esta feta només de representacions.