LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA

1. Si la divisia de Leopold Von Ranke era explicar la història tal i com havia succeït, les polèmiques historiogràfiques del segle XX han fet replantejar la mateixa definició d’història -o, més exactament, d’historiografia, entenent amb aquest mot l’estudi del passat, o sigui, de la història. Suposem la definició següent
Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat
Relaciona aquesta afirmació amb les polèmiques historiogràfiques citades, i, especialment, respon als interrogant següents:
- per què aquesta afirmació parla d’ “hipòtesis”?
- per què parla d’hipòtesis “operatives”
- quin contingut té el mot “explicar”
- si ens mirem la darrera expressió (per explicar “el passat”) quines perpectives historiogràfiques inclou aquesta definició i quina polèmica recent exclou?

2. “Veracitat” i “funció social” de l’historiador/a
Participant en algunes de les polèmiques recents, Roger Chartier ha escrit que
si la paraula veritat és massa grandiloqüent, se’n pot acceptar una altra, però aquesta dimensió, que és la que defineix la cientificitat de la història, és absolutament necessària
Aleshores, si la recerca de la “veritat” és “absolutament necessària”, pot fer-se compatible aquesta recerca amb allò que tradicionalment s’ha anomenat la “funció social” de l’historiador? Reflexiona sobre aquesta qüestió a partir de les següens cites (s’omet l’autor per no prejutjar l’opinió):
Yo creo que no hay mirada imparcial (…) siempre hay una toma de partido. La trampa de la historia académica que se quiere neutra es que lo niega y lo oculta. Yo creo lícito que todo el mundo defienda su visión histórica. Lo único que pido es que se explicite. Ya hace muchos años que aprendí la diferencia entre la imparcialidad y la objetividad. La imparcialidad no sólo es imposible, sino que ni siquiera es deseable. La objetividad es algo distinto. Hay que decir la verdad, otra cosa es que te importe o no te importe esa verdad.
(…) la objetividad histórica (…) de ninguna manera exige el agnosticismo previo ni el escepticismo político o ideológico del historiador (…) Lo importante es que su punto de vista sea el del propio país
(…) s’hauria de reclamar (…) l’autonomia de l’historiador en relació amb la política

La historiografia actual es troba en una situació d’impàs: a la crisi dels grans paradigmes més influents als anys 60 podem dir que no n’hi ha hagut cap que els hagi succeït més enllà de canvis en els models. Per això és normal aquest tipus de reflexions.

El naixement d’una “veritable” ciència històrica al segle XIX, que aquí el podem simbolitzar amb Leopold Von Ranke, ja ens queda lluny en vistes a les polèmiques recents. “Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat” és la definició que ens serveix per observar la superació de la vella escola historicista basada en les ciències naturals que a través de la prova empírica pretenia obtenir lleis universals. Aquesta escola funcionava amb el mètode inductiu en què a partir de fets concrets s’arribava a la teoria, la inducció que portava a principis científics (mètode empíric-inductiu) Però això es supera a partir del moment en què es considera que un fet històric només és una interpretació a la llum d’ una teoria. Va molt lligat al fet que a mitjans segle XX es canvia el concepte de mètode en el camp general de la ciència sota el lideratge de Karl Popper: conjunt de operacions lògico-epistemològiques que permeten validar o justificar les teories científiques. Per això la definició parla de hipòtesis, ja que és a través del mètode hipotètic-deductiu per el qual des d’una teoria prèvia arribem a la interpretació del fet concret. Aquesta teoria no la podem desenganxar del paradigma historiogràfic del moment determinat. El fet de parlar de hipòtesis operatives és perquè a través de conceptes elaborats els historiadors formulen hipòtesis, i aquestes al seu torn han de ser contrastades o falsejades constantment per tal de veure si encara són operatives. Res més enllà del mètode deductiu de falsació de Popper. Per aquest, la història no pot establir lleis universals i per tant no és una ciència. Però la pròpia ciència estava canviant, entre d’altres de la mà de Kuhn, amb elevats graus d’ incertesa que limitaven la seva teoria. Això ens servirà per entendre el contingut del mot “explicar”: Bloch va ser un dels primers en buscar una sortida a la dicotomia ciència/història, admeten que no es poden fer lleis immutables però si que un coneixement pot pretendre ésser científic, i “explicar” té el contingut de interpretar els fenòmens humans, ja que per Bloch la història és la ciència del passat humà. Si ens mirem la darrera expressió “explicar el passat”, doncs, en la meva opinió inclou totes les perspectives historiogràfiques que intenten superar l’ historicisme del XIX, que d’ una manera reduccionista podem definir com la història econòmica i social. Aquesta, tal com hem vist a Tendències Historiogràfiques I, inclou els Annales (almenys fins la tercera generació amb l’esmicolament de la història), els marxismes (estructuralistes o no) francès i britànic, entre d’ altres variants. En tot cas, més enllà de diferències d’“estructura”,el uneix el fet de creure en un coneixement objectiu per tal de interpretar el passat. Per tant, la definició que hem estat analitzant exclou la polèmica a partir dels anys 70 de la postmodernitat i el gir lingüístic que qüestionen el coneixement objectiu: no existeix realitat objectiva més enllà de les representacions que nosaltres creem, no és “tal com va passar”. Considero que és una idea encara confusa, però en tot cas és un xoc frontal amb els que creuen que cerquen la veritat.

Això ens serveix per entrar en la reflexió sobre la “veracitat” i “funció social” de l’ historiador/a. En el post modernisme, si els historiadors no podem arribar a la “veritat” (realitat) no ens diferenciarem dels novel·listes, per tant és incompatible amb la tradicional funció social de l’historiador, amb les seves responsabilitats socials, i que a través d’un mètode crític com el de Bloch podia explicar d’”allà on venim”. És un tema complex, però considero que el passat ens deixa unes traces que ens ajuden a anar més enllà de les “abstraccions” que ens proposen els post modernistes. Respecte a la primera cita, hi estic d’ acord en el sentit que un historiador ha de ser honest, i si ens fixem en les seves tesis hi veurem un posicionament que serà difícil de negar. Amb el que no estic d’acord és amb la categorització tan fixa de “dir la veritat”, en tot cas es tracta d’aplicar els coneixements històrics adquirits per comprendre el passat, essent conscient del paradigma científic en el que estàs immers. El perill rau en el fet de voler entendre el passat a partir d’una sola perspectiva historiogràfica. Seguidament,la segona cita em sembla un greu error: és precisament quan trobem fets de la mateixa categoria en altres països (o territoris) quan amb el mètode comparatiu podem arribar a comprendre millor el passat. Serà el que ens permetrà tenir una base crítica per fer deduccions. Finalment, la tercera cita planteja l’autonomia de l’historiador respecte del poder del moment, ja que és la comunitat de historiadors la que ha de decidir cap a on vol portar la investigació. Els historiadors no podem ser uns “arribistes” dels poder. Crec, per acabar, que la funció de l’historiador, si no volem que la història acabi com un gènere literari més, és divulgar com les persones del passat han anat construint la realitat, i aquesta no esta feta només de representacions.