Postmodernisme

Si ens fixem en “La formació de la classe obrera” de Thompson i ho comparem amb el text de Joyce veurem les diferències en el concepte de classe social.
Per Thompson es tracta d’una consciència derivada d’una experiència compartida per un grup, el qual es veu en contraposició als interessos d’altres grups. Aquesta experiència està determinada en una societat estructurada per les relacions de producció (sense caure en l’error de pensar en un sol sistema econòmic), i els interessos antagònics porten a la lluita de classes que és el que els hi dona aquesta consciència, per tant, és un procés que es va construint (històric). La consciència que se’n deriva, per Thompson, és de caràcter cultural (com per exemple un sistema de valors).
Anem a veure com Joyce, des de la vessant postmodernista, se’n diferencia. Per començar, el concepte de classe no és un objecte existent sinó un dels components del projecte modern, és una construcció discursiva. El fet de que Joyce no cregui en una societat estructurada, tal com explico a la segona part del comentari, ja fa que els seus arguments difereixin. Una de les diferències principals és que Joyce no creu en la consciència de classe, es tracta d’identitat, i no deixa de ser-ne una de les moltes que tenim. Aquesta identitat, no es crea a través d’un referent social extern determinat com el de Thompson, sinó que prové de la lluita per el poder. Aquí veiem la idea clau que es va repetint en el postmodernisme, la importància del llenguatge (sobretot polític i com a constructor de significats) per veure “com els significats han estat produïts per les relacions de poder”. És a dir, doncs, que si que podem parlar d’un llenguatge de classe, fet que Thompson no veiem pas que negui que existeix. La meva opinió és que Joyce intenta desplaçar l’hegemonia que el concepte de classe ha tingut en el paradigma de la història social i econòmica, per posar l’accent en què només és una de les múltiples formes d’entendre la realitat, no és que desmenteixi les classes socials. El que fa Joyce és dir-nos que l’individu està condicionat per el llenguatge, i aquest és el que el denomina a dins d’un grup, no pas el fet de reaccionar per una determinació significativa que seria el referent extern. Ara bé, entre Joyce i Thompson hi ha certa semblança en el sentit de pensar històricament sistemes de diferència, en el cas del primer, però, no és només des de la perspectiva de classe sinó que “moltes identitats es pressionen i reaccionen entre sí”, i d’això en surt un llenguatge.



Tot seguit, anem a veure què és la “societat” per Joyce, i en què es diferencia de la història econòmica i social.
Per Joyce la societat no existeix tal i com l’entenia el paradigma de la història social i econòmica. Per ell, la societat només existeix en la mesura que és una construcció discursiva amb la qual la gent d’un determinat moment històric intenta entendre la seva realitat. Per tant, estem davant de la importància que té el llenguatge com a “constructor del món” per els postmodernistes. Per això en el primer fragment ens diu “no anomenant innocentment el món, sinó creant-lo a la seva pròpia imatge política i intel·lectual”. Per tant, aquesta visió simplement és una de les múltiples formes d’entendre la realitat, una apropiació conceptual. Així doncs, si ens fixem per exemple en Hobsbawm veiem que el concepte de societat (entesa com a unitats específiques de persones que vivien juntes) es combinava amb el d’economia. El que interessava era veure l’evolució d’aquesta, l’estructura i els canvis de la societat i molt especialment la relació entre les classes i els grups socials. Hobsbawm ens diu que “la base analítica de tota investigació històrica de l’evolució de les societats humanes té que ser el procés de producció social”. Per tant, una de les grans diferències amb Joyce és que hi ha una causalitat social: l’estructura social i les seves transformacions ens expliquen l’evolució històrica de la societat. Les activitats humanes estan condicionades per aquestes estructures. En canvi, i això demostra els canvis aportats per els postmodernistes en la investigació, per Joyce els individus estan condicionats per el llenguatge (que marca el control del poder), i no pas per referents socials externs com poden ser aquestes estructures, ja que això és “un producte discursiu de la història”. El contraatac dels historiadors socials com Hobsbawm és que el passat ens dona restes de diferents menes, i entre elles n’hi ha que no depenen d’una interpretació. La seva defensa principal és la supremacia de les proves que permeten fets verificables. En certa forma, ens pot fer pensar que és una defensa positivista de les dades que ens deixa el passat, però val la pena dir que de tot plegat s’acaben proposant diversos models de societat, els conceptes dels quals sempre s’emmarquen dins un paradigma.

Marxismes

L’evolució de la perspectiva marxista queda palesa amb els fragments dels textos que ens toca comentar. Aquests formen part del debat recent sobre el moviment cartista del XIX anglès, que a priori tenia la reivindicació principal en la Carta del Poble, és a dir el sufragi universal masculí. Però tal com veurem és molt més que això. El que es tracta de veure, doncs, és com ha evolucionat la visió del cartisme des de la perspectiva marxista per fixar-nos en els seus problemes d’interpretació. Ja es bo de dir aquí, que el fet de mirar-se aquesta qüestió des de una única perspectiva, la marxista, comporta dificultats per culpa de idees prefixades.
Què és el cartisme? El text de Thompson ens alerta del perill de veure el moviment cartista només com un moviment polític que reclamava el vot, ja que l’assumpció d’ aquest suposava una nova forma d’estendre el “control social de la població obrera sobre les seves condicions de vida i de treball”. És a dir, que hi ha una percepció de l’ explotació econòmica. Aquesta cita ens serveix per veure una defensa de classe del segle XIX davant les crítiques que aquesta està rebent de historiadors com Stedman Jones, i contra-crtítiques com les de Neville Kirk, que protagonitzen una lluita dialèctica recentment. Però hem de diferenciar-los en el fet que Kirk es declaradament marxista, i creu que les relacions de producció (economia) és el que marca realment al cartisme; mentre que Stedman Jones és revisionista del marxisme de classe (influenciat per l’escola postmoderna), i creu que el cartisme es mou dins el llenguatge polític de la època, no parla d’un moviment social. Però el seu plantejament no sempre ha estat així, tal com veurem a continuació.
El text de John Foster (1975) relaciona els diversos nivells econòmics durant el XIX amb etapes de la consciència de classe. A les crisis dels anys 30’s i 40’s els hi afegeix aquets nivells de consciència. Però com a conseqüència dels canvis en el capitalisme britànic sorgeix l’aristocràcia obrera (terme que avui dia no s’accepta) i això provoca la fi del cartisme. La meva opinió és que Foster parteix de la teoria marxista prefixada en què unes experiències d’explotació (serien aquests anys de crisi) són experimentades i llavors es fan les construccions de interessos antagònics, lluita de classes i finalment la consciència de classe. Però aquesta encara esta en una fase immadura i per això considera que el cartisme entra en crisi. Stedman Jones, en una evolució intel·lectual que s’ ha de destacar, al 1975 ens parla en termes de classe i en factors econòmics de la “inevitabilitat del capitalisme”, i en canvi al 1982 ja ens diu que “la història del cartisme no es pot escriure correctament en termes de queixes socials i econòmiques” i ataca a consciència de classe immadura de Foster, ja que per ell és degut al caràcter moderat de l’Estat (mitjans dècada dels 40) el que provoca l’entrada en crisi del cartisme. Aquesta és la “deriva postmodernista” de Stedman Jones sobre la importància del llenguatge polític. Val la pena recordar que estem en uns anys en què el marxisme és desprestigiat, són els anys 80 en què hi ha moltes més perspectives teòriques si ho comparem amb els anys 60.
A tot això, què ens en diu Kirk? A grans trets, en contra de Stedman Jones considera que és un moviment de idees no sols polítiques sinó econòmiques de la opressió i el conflicte de classe (antagonismes econòmics). En tot cas, no nega el doble mecanisme: l’acció política per el dret a vot més l’explotació econòmica de classe. Per a fer això es centra molt en els discursos dels líders cartistes, fet que és aprofitat per Stedman Jones per recalcar el llenguatge com a únic vincle per entendre el cartisme. És interessant destacar que al text del 1994 Kirk ja fa servir el concepte de “llenguatge polític” i sobretot com la crisi del cartisme ve del fracàs en la batalla dialèctica per vèncer els liberals del lliure comerç. Aquí crec que Kirk vol imposar la visió marxista al problema, ja que també podríem pensar que el cartisme desenvolupes una teoria de l’explotació però no marxista.
Tot plegat, des del fet històric concret del cartisme, ens serveix per intentar fer una descripció de l’evolució marxista. Si ens mirem la teoria marxista de com les relacions de producció afecten a les representacions que ens fem del món, veiem com amb els textos que estem comentant hi ha una visió doble. Aquesta la podem simplificar en la de Stedman Jones en què aquestes representacions són el llenguatge polític dels cartises; i la visió de Kirk en què això demostra que tot ve de l’explotació econòmica. Però si ens centrem en aquest últim veiem que hi ha una evolució del marxisme “massa” rígid de les estructures i superestructures (i de la determinació de classe), ja que per Kirk actualment s’ha de analitzar també el llenguatge i tot dins un propi context històric, i no amb nocions predeterminades de classe (com fa Foster) De totes formes, el mateix Thompson ens apuntava que la lluita de classes és dinàmica i que no deriva d’una sola estructura econòmica, i ens reflexa una de les evolucions del marxisme cap al tema cultural.Per acabar, la meva opinió és que aquests problemes historiogràfics actuals ens demostren la necessitat d’un treball més enllà de una sola perspectiva marxista, materialista, i de la lluita de classes. L’explicació única del món, tal com ens advertien historiadors com Bloch, pot ser un perill.